Durant dècades, l’imaginari de l'estiu s'ha vinculat gairebé en exclusiva a la platja, a la calor sense refugi i a l'horitzó pla del Mediterrani o l'Atlàntic. Existeix, però, una altra manera de viure aquesta estació de manera més fresca, més silenciosa i més elevada: un estiu on el paisatge no es desplega en horitzontal, sinó en vertical.
Entre els qui prefereixen el mar i els qui escullen la muntanya no hi ha un debat tancat, sinó que són dues maneres diferents d’entendre el mateix desig: desconnectar. N'hi ha que busquen l'energia de l'aigua, les guinguetes i la vida social vora el mar. D'altres s’estimen més l'aire net, les rutes entre boscos, el silenci de les valls i l'oportunitat de contemplar el cel net sense contaminació.
I el cert és que ambdós estius existeixen. A Espanya, a més, conviuen a molt poca distància. Pocs països apleguen en un mateix mapa tants quilòmetres de costa com paisatges d'alta muntanya, des dels Pirineus fins als Picos de Europa.
Aquest és un viatge per tres destinacions on l'estiu es gaudeix des d’una altra perspectiva i on existeixen tres formes d’alçada, tres maneres d'entendre la calma, la natura i el temps. Però on tots tenen quelcom en comú, que no és altra cosa que la sensació d'estar exactament allà on es vol estar.
L'estiu que s’eleva entre muntanyes
Al cor dels Picos de Europa, Fuente Dé és un d'aquells indrets on el paisatge deixa de ser un decorat per esdevenir una presència constant. Aquí les muntanyes dominen el territori. S'alcen de forma abrupta, gairebé impossible, com si el món hagués decidit créixer cap amunt enlloc de cap als costats.
El silenci no és absència de so, sinó una altra forma d'escoltar-ho tot millor: l’aigua dels rius, el vent que baixa pels vessants, el ressò de les passes pels camins… A l'estiu, mentre altres destinacions s’omplen d’ambient i sol, aquí la temperatura esdevé un argument més a favor del viatge.
És llavors quan entra en joc una de les icones més singulars del lloc: el telefèric. Una ascensió gairebé suspesa que connecta la vall amb les altures i canvia per complet l’escala del paisatge. En pocs minuts, la verdor del fons es converteix en una panoràmica alpina on l'horitzó ja no és una línia, sinó una successió de pics.
Però Fuente Dé no és només altitud, també és pausa. El Parador de Fuente Dé, situat vora l’estació del telefèric, actua com aquest punt intermedi on el cos decideix posar-se en pausa. No és un refugi aïllat, sinó un lloc obert al paisatge, on les finestres semblen perllongar la vall.
Aquí l'estiu té una altra lògica. Les rutes de senderisme s'alternen amb el retorn tranquil al Parador, els dies comencen d’hora i acaben amb la sensació d'haver estat lluny de tot sense haver renunciat a res. Fins i tot la gastronomia local sembla concebuda per retornar l’energia sense trencar l'equilibri de l'entorn. I al voltant, poblets com Potes o Mogrovejo recorden que la muntanya també té vida.
L’estiu que es refugia en la història
Al sud-oest d'Astúries, Cangas de Narcea apareix com un territori on la muntanya t’embolcalla. El paisatge aquí és verd en totes les seves versions: valls humides, boscos densos, vessants que semblen no acabar-se mai, etc. És una muntanya menys abrupta que la dels Picos de Europa, però més contínua, més íntima, gairebé secreta.
Les carreteres s’obren pas entre masos, esglésies rurals, palaus dispersos i pobles on la història segueix viva i on tot sembla construït per resistir.
Però el veritable punt d'inflexió el trobem a Corias. L'antic monestir de San Juan Bautista s'imposa a través de la seva geometria i la seva presència sòlida vora el riu Narcea, convertint el paisatge en quelcom gairebé arquitectònic..
El Parador de Corias, perfectament integrat a aquest conjunt monumental, no trenca amb aquesta sensació. Caminar pels seus claustres, travessar els seus espais amplis o aturar-se a la seva biblioteca és entrar en un tipus de silenci diferent, més dens, més contingut.
Al seu voltant, el Parc Natural de Fuentes del Narcea, Degaña i Ibias ens recorda aquesta és una de les grans reserves verdes del nord peninsular. Boscos que canvien amb la llum, on hi habita una gran quantitat de fauna i on apareixen viaranys que busquen ser descoberts.
I entre experiència i experiència, apareix la vida local. Visitar un celler, realitzar un taller, un ruta d’observació de la fauna local i, per suposat, gaudir de la gastronomia asturiana, que fa el que millor sap fer: parlar del territori sense necessitat de paraules.
Cangas de Narcea no competeix amb altres estius, simplement en proposa un de diferent.
L’estiu que respira Pirineu
A la Val d'Aran, la muntanya s'obre amb tota la seva majestuositat. El paisatge pirinenc a l’entorn de Vielha té aquella qualitat difícil d’explicar de les valls altes: una amplitud inesperada, una llum que canvia ràpidament i una sensació constant de moviment, fins i tot quan la calma sembla absoluta.
Aquí l'estiu és una estació per a l’activitat. Les jornades comencen ben d'hora i s’omplen de rutes, aigua, camins de pedra i boscos que alternen ombra i clarianes. El Garona acompanya el recorregut de la vall com una línia viva, marcant el ritme de tot el que s'esdevé al voltant.
Vielha, al centre d’aquest territori, conserva l’escala dels pobles de muntanya que han sabut adaptar-se sense perdre la identitat. Cases de pedra, teulades de pissarra i carrerons estrets on la vida quotidiana conviu amb el viatger que arriba cercant natura.
Però la Val d'Aran no s’entén només des del poble, sinó des de tot el que l’envolta. Rutes de senderisme entre estanys, descensos de barrancs, camins que s’obren entre boscos i prats d’alta muntanya. Aquí el cos sempre es manté actiu.
I al final del dia, descansar al Parador de Vielha retorna l’equilibri. Situat en alçada al capdamunt la vall, la seva ubicació converteix cada estança en un mirador natural. A més a més, la piscina, la gastronomia, la calma de l’interior... tot contribueix a tancar el dia amb la sensació d’haver estat en moviment sense haver perdut mai el centre. Fins i tot la nit aquí té una altra lectura. De vegades, el cel s’aclareix amb una nitidesa que ens recorda que el Pirineu també és un dels grans territoris del silenci.
